MANIFEST DE L'11 DE SETEMBRE

EL MANIFEST D'UN DIA HISTÒRIC, 11 DE SETEMBRE DE 2013

LA DIADA A VACARISSES

VacarissesCorre va ser l'encarregada de llegir el Manifest d'enguany. 

La fotografia del nostre President, en Toni Jurado, en el moment de la lectura del Manifest us enllaça amb l'àlbum de fotos de l'Ajuntament de Vacarisses de l'Acte Institucional d'Homenatge a la Senyera.

                                                                            Fotografia Ajuntament de Vacarisses

ACTE INSTITUCIONAL D’HOMENATGE A LA SENYERA

MANIFEST DE L’11 DE SETEMBRE DE 2013

Alcalde, Regidors, Entitats, Vacarissencs i Vacarisenques,

Avui ens apleguem en el marc de la Diada Nacional de Catalunya: acte festiu, però també reivindicatiu.

 Aquesta Diada  vol destacar els valors propis de la nostra nació, recordar la seva història i els homes i dones que foren protagonistes i els que fan projectes de futur. I en aquest futur hi som nosaltres.   

Aquell 11 de setembre Catalunya va perdre la llibertat, però no la dignitat d’un poble per recuperar-la. Si algú va dir que tot estava  “atado y bien atado”, i encara que alguns s’esforcen perquè continuem lligats, la nostre tasca actual és deslligar-ho. Pensar, sentir, viure de diferent manera és un dret que s’ha de respectar i garantir. La intolerància és enemiga de la convivència.

 La reivindicació esportiva de Catalunya ve de molts anys enrere. Catalunya va participar del naixement de l’esport modern al segle XIX amb la creació d’entitats i de diverses competicions, així com amb la fundació d’algunes de les primeres federacions internacionals. I possiblement n’hagués participat de més si no li hagués estat prohibit. Els catalans membres d’organismes internacionals van ser expulsats i substituïts per la força; i la discriminació envers els esportistes i els clubs catalans, practicada per les institucions i els mitjans de comunicació espanyols, des d’aleshores fins ara, mai no ha canviat l’actitud essencial de negació de Catalunya com a nació diferenciada.

Som esportistes. Som catalans. És el sentiment de voler defensar i representar un país més enllà de les nostres fronteres. Un país s’identifica amb una bandera i un himne, i fins ara han estat poques les oportunitats on els nostres esportistes han pogut gaudir d’aquest sentiment. L’Estat espanyol és dels pocs que OBLIGA, si, OBLIGA per Llei, els esportistes a competir internacionalment de forma oficial amb la selecció d’Espanya. Després succeeixen situacions com la de la Mònica Ardid, aquí present, que recentment guanyant una prova dels Skygames, no va poder pujar al podi a escoltar cap himne, ja que no competia amb la “Roja”. O amb paraules textuals de la Nuria Picas “Jo sempre entro a la meta amb l’estelada, i aquell dia em van demanar que no pugés al podi amb l’estelada, que en tot cas dugués la bandera espanyola i la catalana. Jo no em sento identificada amb l’espanyola així que vaig decidir portar només la catalana, i llavors va ser quan em van dir que estaria trencant el reglament i que em podria quedar sense el premi. Per tant, si la selecció sueca o la italiana m’haguessin demanat per córrer també hauria dit que sí.”

La Senyera és sentiment. Sentiment de país i així ho entenen també esportistes internacionals. La Nació que som no exclou ningú.  Als darrers Campionats del Món de natació celebrats a Barcelona, la danesa Rikker Moller Pedersen va batre el rècord del Món dels 200 metres braça amb una Senyera pintada a una de les seves ungles. La jugadora argentina d’hoquei herba Sofía Maccari va celebrar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres amb una estelada com a suport a molts companys i amics de la selecció d’hoquei herba espanyola el desig dels quals hagués estat defensar Catalunya.

Per contra, els esportistes que si que tenen “l’atreviment” de mostrar públicament i obertament la seva catalanitat, reben atacs dels més i dels menys radicals de l’espanyolisme més ranci. Àlex Fàbregas, jugador de la selecció d’hoquei herba, i Roser Tarragó, campiona del Món de waterpolo a Barcelona recentment, van haver de tancar els seus comptes de twiter pels insults i amenaces rebuts per tenir una estelada al seu perfil. La llibertat d’expressió, per a qui? i per a què?

Per a Kilian Jornet, que va donar suport a la waterpolista, al seu Twitter va dir: “Esport és passió, és esforç, és sentiment, equip i un mateix”.

El reconeixement de les nostres seleccions farà que tinguem una representació  a totes les competicions internacionals, on el nostre país pugui aconseguir victòries i medalles, i on de ben segur la Senyera i els Segadors estaran presents en primer terme. Sense posar noms, perquè n’hi ha molts, us imagineu esportistes al podi d’una Olimpíada o d’uns campionats del Món amb els Segadors?

Aquesta tarda Catalunya farà una demostració al Món de la voluntat del nostre futur, que no és altre que construir el nostre futur en conjunt i per al conjunt de la nostra Nació. Només el poble ha de decidir quin vol que sigui el seu futur i quin poble vol ser.

Com va escriure Miquel Martí i Pol:

Tenim a penes el que tenim i prou:

L’Espai d’història concreta que ens pertoca,

I un minúscul territori per viure-la.

Posem-nos dempeus altra vegada

I que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

Com bonament li plagui, i via fora!

Que tot està per fer i tot és possible.

I podem afegir: SERÀ POSSIBLE!

Vivim aquesta Diada amb un horitzó de llibertat. Un horitzó que és molt proper!

Visca Catalunya!

Toni Jurado

President de l’A.E. VacarissesCorre

Salut, km i país!