EL MANIFEST D'UN DIA HISTÒRIC, 11 DE SETEMBRE DE 2013
LA DIADA A VACARISSES
VacarissesCorre va ser l'encarregada de llegir el Manifest d'enguany.
La fotografia del nostre President, en Toni Jurado, en el moment de la lectura del Manifest us enllaça amb l'àlbum de fotos de l'Ajuntament de Vacarisses de l'Acte Institucional d'Homenatge a la Senyera.
Fotografia Ajuntament de Vacarisses
ACTE
INSTITUCIONAL D’HOMENATGE A LA SENYERA
MANIFEST
DE L’11 DE SETEMBRE DE 2013
Alcalde, Regidors,
Entitats, Vacarissencs i Vacarisenques,
Avui ens apleguem
en el marc de la Diada Nacional de Catalunya: acte festiu, però també
reivindicatiu.
Aquesta Diada vol destacar els valors propis de la nostra
nació, recordar la seva història i els homes i dones que foren protagonistes i
els que fan projectes de futur. I en aquest futur hi som nosaltres.
Aquell 11 de setembre Catalunya va perdre la
llibertat, però no la dignitat d’un poble per recuperar-la. Si algú va dir que
tot estava “atado y bien atado”, i
encara que alguns s’esforcen perquè continuem lligats, la nostre tasca actual és
deslligar-ho. Pensar, sentir, viure de diferent manera és un dret que s’ha de
respectar i garantir. La intolerància és enemiga de la convivència.
La
reivindicació esportiva de Catalunya ve de molts anys enrere. Catalunya va
participar del naixement de l’esport modern al segle XIX amb la creació
d’entitats i de diverses competicions, així com amb la fundació d’algunes de
les primeres federacions internacionals. I possiblement n’hagués participat de
més si no li hagués estat prohibit. Els catalans membres d’organismes
internacionals van ser expulsats i substituïts per la força; i la discriminació
envers els esportistes i els clubs catalans, practicada per les institucions i
els mitjans de comunicació espanyols, des d’aleshores fins ara, mai no ha
canviat l’actitud essencial de negació de Catalunya com a nació diferenciada.
Som esportistes. Som
catalans. És el sentiment de voler defensar i representar un país més enllà de
les nostres fronteres. Un país s’identifica amb una bandera i un himne, i fins
ara han estat poques les oportunitats on els nostres esportistes han pogut
gaudir d’aquest sentiment. L’Estat espanyol és dels pocs que OBLIGA, si, OBLIGA
per Llei, els esportistes a competir internacionalment de forma oficial amb la
selecció d’Espanya. Després succeeixen situacions com la de la Mònica Ardid,
aquí present, que recentment guanyant una prova dels Skygames, no va poder
pujar al podi a escoltar cap himne, ja que no competia amb la “Roja”. O amb
paraules textuals de la Nuria Picas “Jo sempre entro a la meta amb l’estelada, i aquell dia em van
demanar que no pugés al podi amb l’estelada, que en tot cas dugués la bandera
espanyola i la catalana. Jo no em sento identificada amb l’espanyola així que
vaig decidir portar només la catalana, i llavors va ser quan em van dir que
estaria trencant el reglament i que em podria quedar sense el premi. Per tant, si la selecció sueca o la italiana m’haguessin demanat per córrer
també hauria dit que sí.”
La Senyera és
sentiment. Sentiment de país i així ho entenen també esportistes
internacionals. La Nació que som no exclou ningú. Als darrers Campionats del Món de natació
celebrats a Barcelona, la danesa Rikker Moller Pedersen va batre el rècord del
Món dels 200 metres braça amb una Senyera pintada a una de les seves ungles. La
jugadora argentina d’hoquei herba Sofía Maccari va celebrar la medalla de plata
als Jocs Olímpics de Londres amb una estelada com a suport a molts companys i
amics de la selecció d’hoquei herba espanyola el desig dels quals hagués estat
defensar Catalunya.
Per contra, els
esportistes que si que tenen “l’atreviment” de mostrar públicament i obertament
la seva catalanitat, reben atacs dels més i dels menys radicals de
l’espanyolisme més ranci. Àlex Fàbregas, jugador de la selecció d’hoquei herba,
i Roser Tarragó, campiona del Món de waterpolo a Barcelona recentment, van haver
de tancar els seus comptes de twiter pels insults i amenaces rebuts per tenir
una estelada al seu perfil. La llibertat d’expressió, per a qui? i per a què?
Per a Kilian
Jornet, que va donar
suport a la waterpolista, al seu Twitter va dir: “Esport és passió, és esforç,
és sentiment, equip i un mateix”.
El reconeixement de
les nostres seleccions farà que tinguem una representació a totes les competicions internacionals, on el
nostre país pugui aconseguir victòries i medalles, i on de ben segur la Senyera
i els Segadors estaran presents en primer terme. Sense posar noms, perquè n’hi
ha molts, us imagineu esportistes al podi d’una Olimpíada o d’uns campionats
del Món amb els Segadors?
Aquesta tarda Catalunya
farà una demostració al Món de la voluntat del nostre futur, que no és altre
que construir el nostre futur en conjunt i per al conjunt de la nostra Nació.
Només el poble ha de decidir quin vol que sigui el seu futur i quin poble vol
ser.
Com va escriure
Miquel Martí i Pol:
Tenim a penes el que tenim i prou:
L’Espai d’història concreta que ens pertoca,
I un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altra vegada
I que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
Com bonament li plagui, i via fora!
Que tot està per fer i tot és possible.
I podem afegir:
SERÀ POSSIBLE!
Vivim aquesta Diada
amb un horitzó de llibertat. Un horitzó que és molt proper!
Visca Catalunya!
Toni Jurado
President de l’A.E.
VacarissesCorre
Salut, km i país!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada