XXX MARATÓ DE SEVILLA AMB RÈCORDS - TONI JURADO
VacarissesCorre hi ha tingut un representant de luxe: el Toni Jurado. La seva crònica us ho confirmarà. Gaudiu-la!
"Una Marató és una Marató. La Marató no
només és el dia de la Cursa, comença molt abans. Són molts dies de
preparació. I totes les Maratons són diferents.
Entrada a l'estadi de la Cartuja. Que una Marató tingui l'arribada a un estadi d'atletisme és una passada, perquè els darrers 300 metres els gaudeixes de veritat. Molta gent a la tribuna, la música sonant i l'espeaker donant ànims a tots els que estàvem a punt de creuar la línia d'arribada. És el moment que assumeixes que has aconseguit l'objectiu. T'omples d'alegria, et ve al cap tot el que ha costat poder arribar fins aquí i es fa un nus a la gola d'emoció. Són els instants que sempre dic, i repetiré, que s'han de viure un cop a la vida. Els esforços als entrenaments. Buscar temps i estones per sortir a córrer. No poder fer la preparació que hagués agradat. Moments de solitud i moments amb molt bona companyia (una part d'això també és vostre). Travesso la línia d'arribada fent sonar els dos picarols que porto en una polsera que em va fer la Gisela fa ja uns anys per dedicar aquesta "victòria personal" a l'Aina i la Gisela. 3h09:16.
A l'estiu del 2013, després d'estar arrossegant-me més de sis mesos per una lesió a l'aquiles i amb 7 kilos de més a sobre, decideixo posar com objectiu Sevilla, sempre que la salut (i l'aquiles) ho permeti. Els començaments van ser difícils, ja que els ritmes no eren els que jo estava acostumat a rodar, però a poc a poc els kilos van començar a baixar i l'estat físic millorant. Dins les possibilitats de temps, anar fent, amb més o menys dificultats. Setmanes de 3 entrenaments, però és el que disposava. Fins el dilluns abans de la Marató que m'aixeco amb un fort dolor a la cadera i mig coix. Un dia de repòs, vaig a rodar una mica i més coix encara. Massatgista, antiinflamatoris per un tub i a esperar a diumenge. 3 mesos de preparació que es poden anar a la "me" per alguna cosa que encara no sé.
No sóc de posar-me nerviós. Dormo bé fins que sona el despertador. El "trote cochinero" des de l'hotel a la línia de sortida durant 2kms em donen certa seguretat que almenys abans de sortir el maluc no em farà mal. Però sé que hi és. La resta, la cursa ho posarà tot al seu lloc, per bé o per malament. Potser conec bastant bé (o així ho crec fins ara) les reacciones del meu cos, i a les tirades llargues que havia fet sabia que el meu límit estava al voltant de les 3h10min, així que aquest era l'objectiu, que a més em podria servir per rebaixar la marca de Castelló 2011 (3h11:16). A 4'30min/km. Fàcil de controlar pel crono km a km. "Ritme de creuer" des del primer moment. Només el km1 em surt a 4'20. L'empenta de la gent et porta una mica endavant. Fre de mà i a intentar agafar el ritme. El circuit es fa una mica avorrit a estones, ja que agafa llaaaaaargues avingudes en línia recta, però el que compta és el ritme. 1h34:33 al pas per la Mitja Marató. 27 segons per sota l'objetiu. Perfecte. Sense incrementar el ritme vaig començar a avançar molts corredors que sí que notaven ja el cansament.
Sobre el km30 el maluc em recorda d'una forma important que està amb mi i em saluda. La intenció era no descompensar la forma de córrer, ja que és habitual que quan surt un dolor sense voler modifiquem la postura per intentar baixar-lo però s'acaba carregant l'altra banda del cos. Concentració. És el tram de recorregut que passa per tot el centre de Sevilla: Parque de Maria Luisa, Pl. Espanya, Catedral-Giralda, carrers de vianants. Molta gent i molta animació: brutal. Continuo avançant gent. Diuen que al km35 hi ha el mur. Com va posar el David Jiménez, "EL MUR NO EXISTEIX, SÓN ELS PARES". Poc abans del 37 em comencen a fer mal les cames. Els quàdriceps els sentia durs com a pedres i la por de les rampes estava present. Corria amb esforç, però el ritme ja no era el que tocava. L'esforç havia de ser més gran. La veritat que la frase de "No pain, no game" (sense dolor no hi ha victòria) tocava posar-la en pràctica. Costava, i molt, mantenir el ritme. Els kms es feien llargs. Arribat el 41, veient que ja ho tenia, em relaxo una mica mentre li donem la volta a l'estadi per fora. Túnel d'entrada a pista, posar bona cara, trepitjar el tartà, i gaudir dels darrers 300 metres. El final, ja ho he explicat a l'inici."
Entrada a l'estadi de la Cartuja. Que una Marató tingui l'arribada a un estadi d'atletisme és una passada, perquè els darrers 300 metres els gaudeixes de veritat. Molta gent a la tribuna, la música sonant i l'espeaker donant ànims a tots els que estàvem a punt de creuar la línia d'arribada. És el moment que assumeixes que has aconseguit l'objectiu. T'omples d'alegria, et ve al cap tot el que ha costat poder arribar fins aquí i es fa un nus a la gola d'emoció. Són els instants que sempre dic, i repetiré, que s'han de viure un cop a la vida. Els esforços als entrenaments. Buscar temps i estones per sortir a córrer. No poder fer la preparació que hagués agradat. Moments de solitud i moments amb molt bona companyia (una part d'això també és vostre). Travesso la línia d'arribada fent sonar els dos picarols que porto en una polsera que em va fer la Gisela fa ja uns anys per dedicar aquesta "victòria personal" a l'Aina i la Gisela. 3h09:16.
A l'estiu del 2013, després d'estar arrossegant-me més de sis mesos per una lesió a l'aquiles i amb 7 kilos de més a sobre, decideixo posar com objectiu Sevilla, sempre que la salut (i l'aquiles) ho permeti. Els començaments van ser difícils, ja que els ritmes no eren els que jo estava acostumat a rodar, però a poc a poc els kilos van començar a baixar i l'estat físic millorant. Dins les possibilitats de temps, anar fent, amb més o menys dificultats. Setmanes de 3 entrenaments, però és el que disposava. Fins el dilluns abans de la Marató que m'aixeco amb un fort dolor a la cadera i mig coix. Un dia de repòs, vaig a rodar una mica i més coix encara. Massatgista, antiinflamatoris per un tub i a esperar a diumenge. 3 mesos de preparació que es poden anar a la "me" per alguna cosa que encara no sé.
No sóc de posar-me nerviós. Dormo bé fins que sona el despertador. El "trote cochinero" des de l'hotel a la línia de sortida durant 2kms em donen certa seguretat que almenys abans de sortir el maluc no em farà mal. Però sé que hi és. La resta, la cursa ho posarà tot al seu lloc, per bé o per malament. Potser conec bastant bé (o així ho crec fins ara) les reacciones del meu cos, i a les tirades llargues que havia fet sabia que el meu límit estava al voltant de les 3h10min, així que aquest era l'objectiu, que a més em podria servir per rebaixar la marca de Castelló 2011 (3h11:16). A 4'30min/km. Fàcil de controlar pel crono km a km. "Ritme de creuer" des del primer moment. Només el km1 em surt a 4'20. L'empenta de la gent et porta una mica endavant. Fre de mà i a intentar agafar el ritme. El circuit es fa una mica avorrit a estones, ja que agafa llaaaaaargues avingudes en línia recta, però el que compta és el ritme. 1h34:33 al pas per la Mitja Marató. 27 segons per sota l'objetiu. Perfecte. Sense incrementar el ritme vaig començar a avançar molts corredors que sí que notaven ja el cansament.
Sobre el km30 el maluc em recorda d'una forma important que està amb mi i em saluda. La intenció era no descompensar la forma de córrer, ja que és habitual que quan surt un dolor sense voler modifiquem la postura per intentar baixar-lo però s'acaba carregant l'altra banda del cos. Concentració. És el tram de recorregut que passa per tot el centre de Sevilla: Parque de Maria Luisa, Pl. Espanya, Catedral-Giralda, carrers de vianants. Molta gent i molta animació: brutal. Continuo avançant gent. Diuen que al km35 hi ha el mur. Com va posar el David Jiménez, "EL MUR NO EXISTEIX, SÓN ELS PARES". Poc abans del 37 em comencen a fer mal les cames. Els quàdriceps els sentia durs com a pedres i la por de les rampes estava present. Corria amb esforç, però el ritme ja no era el que tocava. L'esforç havia de ser més gran. La veritat que la frase de "No pain, no game" (sense dolor no hi ha victòria) tocava posar-la en pràctica. Costava, i molt, mantenir el ritme. Els kms es feien llargs. Arribat el 41, veient que ja ho tenia, em relaxo una mica mentre li donem la volta a l'estadi per fora. Túnel d'entrada a pista, posar bona cara, trepitjar el tartà, i gaudir dels darrers 300 metres. El final, ja ho he explicat a l'inici."
Temps Real: 03:09:16
Lloc: 1080
Lloc Categoria M40: 260
Posició Km21: 1469
Posició Km30: 1362
Posició Km35: 1266
Posició Meta: 1080
Moltes felicitats, Toni!
Salut i km!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada