MVV TERRA ALTA

DEIXA'M CÓRRER

"Per moltes curses que faci, crec que mai m’acostumaré als nervis i el neguit del dia abans d’una cursa popular. Amb la de diumenge ja són 42 (l’atzar ha volgut que coincidís amb una marató) les curses a les quals he participat des d’aquella primera cursa del febrer de 2012 a Mont-rodon. La d’aquest diumenge era la tercera marató i tot i que els deures estaven fets (mitges de Terrassa i Barcelona, Transèquia, Marxa dels Castells, entrenaments rutinaris pel polígon...), el mal regust de la Marató de Barcelona 2013, que vaig haver de deixar al km 37 en acabar les piles per voler fer un temps superior a les meves possibilitats, em martellejava la ment recordant-me que els límits els he de marcar jo, no l’asfalt o la muntanya: jo i només jo. Així que diumenge tocava marató i tocava gaudir-la. Dit i fet. 

El recorregut, fantàstic: la Via Verda d’Horta de Sant Joan fins a Tortosa és espectacular: 38 túnels, ponts, pista prou ampla..., els darrers quilòmetres sí que es fan una mica pesats perquè les rectes al costat de l’aigua ja prop de Tortosa es fan interminables i el terra de grava no ajuda a aixecar les cames per l'acumulació de km.

El temps, ideal: cel una mica tapat, entre 15 i 20 graus, una mica de ventet...

 El pont de Tortosa damunt de l'Ebre (Lo riu és vida) a 50 metres de l'arribada.

 El gran Emilio.

 Amb el Xavier Bonastre.

I la companyia, espectacular: coincidir amb l’Ismael i gaudir d’un engrescador cap de setmana amb la colla de les Running Cows Team és un valor afegit impossible de rebutjar. L’atzar també ha volgut que l’Emilio no pogués córrer la marató, la qual cosa volia dir que quan menys t’ho esperaves te’l trobaves amb l’Elena cridant-nos ja de ben lluny abans d’arribar als avituallaments, fent-nos fotos i esperonant-nos a seguir la nostra lluita particular contra els km.

 Unes campiones!

I les sensacions, immillorables: el fet que el quilometratge estigués marcat a la inversa (falten x km) també ajuda. L’objectiu era arribar a la meta i, sobretot, en bones condicions. Per això, el ritme a seguir havia de ser entre 5 i 5,20 el km (el rellotge, amb tant de túnel, anava perdudíssim...). I va sortir: cada mitja amb 1h50minuts, més o menys, amb un ritme constant sense tenir en cap moment sensació de cansament extrem o d’abandó (el mur són els pares!); aprofitant tots i cadascun dels 8 avituallaments i tornant cap a casa gels i barretes energètiques intactes. Arribar en el lloc 51 és anecdòtic i circumstancial i fer 03:42:14 és ideal per poder encarar la setmana seguint el ritme de sempre i no perdonar els entrenaments de tennis i de VacarissesCorre. 

 Aquesta sí!

Què més es pot demanar? Sí, una cosa: Deixa’m córrer!

PS: moltes gràcies a la Cris, la Laia, l'Aina i l'Ismael per compartir km i per poder veure les vostres cares de satisfacció a l'arribada, sobretot del i de les que feien una marató per primera vegada. És clar, que sense el GRAN Emilio i l'Elena tampoc hauria estat el mateix! 
Què som? Què som? Invencibles...!"

Josep Maria 

Salut i km!