EL TONI SOLSONA A LA MARATÓ DE BARCELONA

CRÒNICA DEL TONI SOLSONA DE LA MARATÓ DE BARCELONA

Fa uns 12 anys em vaig començar a aficionar a l’esport de córrer i el passat diumenge 16 de març de 2014 vaig aconseguir fer-ho al llarg de la mítica distància dels 42,195 Km. Tot i que em feia una mica de mandra preparar-me per aquesta distància, ja que sabia que seria un esforç important a sumar als entrenaments habituals, fa uns quants anys que m’ho vaig proposar (volia fer 42 Km quan tingués 42 anys!!) i ho havia de complir.

Podria fer una crònica amb detalls previs que segurament avorririen a més d’un, com els entrenaments (tirades llargues al Besòs i al Litoral, 30 Km, test de marató 2x6000m...), detalls de la setmana prèvia (mal de coll, constipat, petit tall al dit del peu...), etc. però intentaré no fer-ho (he dit intentaré, eh!!).

Mai m’havia preparat una cursa tant a consciència, però ho he fet motivat pel respecte a la distància i les experiències explicades pels companys que sempre són més que útils (el meu bon amic Josep Maria s’ha encarregat de fer-me tocar de peus a terra durant la meva preparació amb la seves experiències a les maratons de Sant Sebastián 2012 i Barcelona 2013).

El que m’ha agradat més d’aquest repte és la implicació que acaba tenint la gent que t’envolta (família i amics) i que es posen al teu costat des que decideixes aventurar-t’hi. En aquest cas destacaria, a més a més de la família, els companys de Weber (empresa on treballo des de fa més de 12 anys i culpables que m’iniciés en el món de córrer!!) i els companys de VacarissesCorre (amb els quals he après moltes coses d’aquest esport i sobretot hem fet bones amistats).

Arriba el dia de la cursa, el Toni Jurado em passa a buscar ben d’hora ben d’hora per casa (6:15h). Tinc l’honor d’anar a Barcelona amb un pacemaker oficial de la marató. La seva experiència em dóna tranquil·litat. Aparca el cotxe davant de l’Estadi Joan Serrahima (quins records de joventut! Hi anava amb l’escola un dia a la setmana dels 10 als 14 anys, quan no m’agradava córrer!). Fem tot el que es fa abans de la cursa incloent foto de grup amb els companys de Vacarisses (Toni, Marc, Beni i jo) i busco al David Martín de Terrassa que hem quedat per anar junts però malauradament amb la quantitat de gent que hi ha no ens trobem. Hora de sortida, cançó Barcelona  (Fredie Mercury i Montserrat Caballé) a tot volum. Pell de gallina! I endavant que només queden 42 km. Ritme controlat tal i com m’havien aconsellat. Van passant els quilòmetres. Sensacions prou bones al ritme previst.

 El Toni amb amics i família.

Vaig llegir en un blog que una marató va bé dividir-la en objectius més reduïts. Hi ha qui la divideix en trams de 5 km i es va motivant a mesura que va fent aquests trams. En el meu cas els objectius són trobar amics i família que s’havien ofert a animar-me al llarg del recorregut. Això si que és una gran motivació. La setmana anterior ho vam preparar amb detall sobre el mapa de la cursa. El primer objectiu el tinc a la Meridiana (Km 18). M’esperen els meus companys de feina Patricia (acompanyada per la seva parella, el Toni) i el Jose Usieto. Ho definiria com un gran “subidón” quan els veig!! Fins i tot han preparat una pancarta amb el meu nom!!! Meridiana amunt (sorpresa al km 20 perquè em trobo al David Gonzalo de la feina amb qui havia quedat al Km 29) i Meridiana avall torno a veure la Patricia, Toni i Jose (em fan fotos també). El següent objectiu el tinc a Bac de Roda (Km 23) on m’espera l’Esther amb la Júlia, l’Isaac, el Max i la Jana i els meus pares. L’emoció és tan gran que no recordo que havia quedat que em donarien la meva visera i no l’agafo!! I això que el sol comença a apretar de valent!! El següent objectiu el tinc a la Diagonal on m’he de trobar els meus pares una altra vegada. Km 27 començo a tenir les primeres males sensacions (respiro amb més dificultat i em costa beure aigua) quan trobo el meu pare que em dóna la visera. Km 29 em trobo al David Gonzalo novament (ara sí on havíem quedat, je!! je!!), qui m’acompanya un Km corrent (després es quedava a esperar el seu cunyat). Li dic que no vaig bé però ell m’anima intensament. Torno a trobar el meu pare amb la meva mare i el Max i la Jana i em donen forces per continuar. Km 30, busco el Cano (un altre company de feina qui havia patit uns quants entrenaments al meu ritme de marató) però no hi és. Penso que potser estarà al Km 33 i agafo forces per arribar fins allà però el meu cos ja ha decidit que ha d’anar més a poc a poc. Comença la duresa de la zona del litoral, amb vent considerable en contra i calor. No el trobo al Km 33 tampoc i penso que no ha pogut venir. Següent objectiu al Km 36-37. M’espera la Patricia a la Ciutadella i intento fer la millor cara possible mentre el Toni em fa fotos; li dic que no vaig bé però crec que no fa falta perquè se’m veu a la cara. I la sorpresa és trobar finalment al Cano en aquell punt per acompanyar-me fins al final (va ser clau pel meu estat d’ànim). Ell es pensava que potser li costaria seguir el meu ritme però de seguida se n’adona que jo no sóc el mateix dels entrenaments... potser perquè porto 36 km a les meves cames!!! Correm junts només 300m i just quan girem per passeig de St Joan m’agafen rampes i he de parar (m’imagino que es va quedar ben parat perquè mai m’havia vist tant perjudicat). Uns 30 segons estirant i tornem-hi. Començo a desconnectar-me de l’ambient i només miro a terra i al Cano. Sento que em criden i és l’Esther i els nens (a qui esperava trobar una mica més endavant, a la Ronda St Pere) i la meva cara és un poema (ha quedat constància gràfica, je!! je!!). Per sort l’Esther no se n’acaba d’adonar perquè com està fent fotos, al mirar per l’objectiu no capta la realitat (fins i tot escriu un missatge pel mòbil dient: va bé, oi? Quina gràcia quan el vaig veure en acabar). Passem per sota l’Arc de Triomf i pell de gallina amb moltíssima gent animant enèrgicament. Corro cada vegada més lent però per sort no torno a tenir sensació de rampes. El Cano va tan sobrat al meu costat que es dedica a anar fent fotos i va escrivint missatges amb el mòbil (penso que és una venjança ben merescuda per les vegades que l’havia fet patir entrenant al meu ritme!!! Però està enviant missatges informant dels meus passos pels darrers quilòmetres i em transmet els ànims). Vull gaudir del pas pel centre de Barcelona però gairebé no puc aixecar el cap. Només parlo per demanar-li que m’agafi aigua als darrers avituallaments. Perquè us feu una idea, vam passar per davant de la catedral i no en sóc conscient (vaig veure la Catedral al reportatge d’Esport3 al vespre i vaig pensar que jo per allà no hi havia passat... quina tela!!!). Arribem a Via Laietana i començo a veure que queda poc i que ja no se’m pot escapar. Només queda la duresa coneguda del paral·lel (l’havia pujat en alguna edició de la Cursa de la Mercè), però la motivació per acabar em fa augmentar una miqueta el ritme i el Cano ho nota i em va animant. Km 42, l’organització conscient que hi ha acompanyants els fa sortir molt amablement del circuit i faig els darrers 195m fins a la meta.

Sensació agredolça en acabar. Hi ha gent que diu que plora. Pensava que era de l’emoció d’assolir el repte, però en aquell moment penso que deuen plorar del patiment. Jo no ploro ni per una cosa ni per l’altra. Estic satisfet d’haver assolit el repte però acabo de patir massa els darrers quilòmetres com per acabar-ho de gaudir (val a dir que en el moment que estic escrivint aquesta crònica ja ho veig diferent i ho valoro més positivament). Em donen la medalla de finisher (per cert, molt xula) i me’n vaig ràpid cap al guarda-roba on m’estan esperant. El primer que vull fer és agrair el suport rebut. Sense ells hauria patit molt més.

Temps final 3h25m55s. No puc estar descontent fer sub 3:30 en la meva primera participació!! Primera meitat (sense patir) en aprox. 1h40m. Segona meitat (patint el que no està escrit) en aprox. 1h46m. Posició final 2434 de 14220 arribats a meta.

La meva marató va dedicada a tots els que us heu pogut sentir identificats en la meva crònica. A tots als que m’heu animat i acompanyat al llarg de la cursa. A tots als que heu estat pendents de com m’aniria la cursa i fins i tot dels meus entrenaments. A tots amb els quals he tingut el plaer de compartir entrenaments o simplement converses i que moltes vegades han servit per establir una amistat més enllà del món esportiu.  Quants missatges que vaig rebre el diumenge a la tarda!!! Vaig fondre la bateria del mòbil!! Moltes gràcies pel recolzament!! Formeu tots part de la meva marató!!!

Moltes felicitats, campió!

Salut i km!